Camargo, poeta de la llum
A propòsit d’ una obra plàstica, la de Camargo, que no reflexa la llum que la perfila sinó que la genera i la projecta. A n’en Camargo li agrada desplaçar-se "recollint maneres de sentir" en l'algaravia de la dansa de la memòria, aquelles fascinants golfes on conviuen i es mouen i s'estimen i procreen les múltiples màtries afectives –llengües, terres, homes i dones, costums, ritus, mites, sensacions de l’apàtrida. Poeta de la llum, Camargo defineix i dóna forma i situa la realitat que el poeta verbal crea amb la paraula.
Perfecto E. Cuadrado
Catedràtic de Filologia Portuguesa de la UIB
La interna emoció
Però la vida, és a dir la intrahistòria, l'univers cultural -aquells habitats de significat, com tan bella i dialècticament el re-batià un antropòleg suec- que belluga per dintre les falsedats, les pors, les construccions identitàries a la defensiva, continua conversant al vell estil mediterrani: són les paraules plàstiques i hermoses que Camargo ens mostra aquí: la llum, el perfum de les espècies, la presència i el protagonisme de l'aigua (no fa falta que hi aparegui: s'hi sent, s'olora, es respira), el sentit de l'espai, la manera de caminar als mercats, l'aura d'amistat senzilla i no forçada, la rotunda
similitud entre les mesquites rifenyes i les esglésies -sobre tot andaluses, amb minarets-campanars compartits – que la intenció anul·ladora del poder mai no aconseguí destruir completament. No ens estranyi, doncs, la interna emoció d’allò reconegut que l'observació d'aquest ambient, de l'aire i el caminar seré, segur i relaxat d'aquests passejants ens produeix. Primer va ser en Mariano Bertuchi Nieto -el cronista pictòric de Xauen- als 30; ara és en Camargo: amb expressió distinta, però amb intensitat major, el Marroc mestís (amazigh, àrab, llatí, sefardita...) torna a casa.
Alejandro Miquel Novajra
Professor d’Antropologia de la UIB
